+expresionismo.jpg)
“Caminava
amb dos amics. El sol es va amagar, el cel es va tenyir d’un vermell de sang i
jo vaig sentir com una exhalació d’angúnia. Em vaig aturar i em vaig recolzar a
la tanca, mortalment cansat; per sobre de la ciutat i del fiord d’un blau
negrós, núvols sagnosos planejaven com
llengües de foc. Els meus amics van continuar caminant i jo em vaig quedar allí
clavat, tremolant d’angoixa. Em semblava sentir el crit immens, infinit, de la Natura.”
“La malaltia, la bogeria i la
mort són els àngels negres que han vetllat el meu bressol i m’han acompanyat
tota la vida” .
 |
| Autoretrat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada